piątek, 12 stycznia 2018

Un altre somni realitzat: Índia

Era el meu viatge ideal, el viatge al lloc que havia imaginat milions de vegades d'ençà que vaig néixer. L’Índia era un país que ja havia estudiat, del qual havia llegit i que havia vist en documentals i pel·lícules, però malgrat tot continuava sent un misteri. De totes maneres, sentia que en sabia més que la majoria d’europeus que hi viatgen: Al cap i a la fi, el meu pare és de Calcuta, i la meva infància va ser plena de sabors, sons i històries índies. Sentia que per fi estava preparat per viatjar-hi i aprendre més sobre una part de les meves arrels. Al mes de febrer vaig reservar els vols i, aprofitant moments lliures a la feina, vaig començar a informar-me més profundament sobre la cultura i història d'aquesta civilització antiga. Per acompanyar la lectura, escoltava els ghazals de Jagjit Singh i d'altres músiques típiques, com per exemple els bhajans, cançons religioses hindús, o el bhangra, tradicional del Punjab.

És el primer cop que escric sobre aquest viatge, perquè a part de memòries positives, me’n porta també de negatives. Va ser a l’Índia on em vaig barallar amb la meva companya de viatge i amiga, cosa que va acabar amb la nostra amistat d’una manera dolorosa. Vaig aprendre - allò tant conegut - que passar massa estones de convivència en un viatge, encara que hi hagi una similitud de valors entre les persones, acaba sent problemàtic, sobretot a indrets com a l’Índia, on les experiències són molt més intenses que a d’altres llocs. Però deixaré de banda aquest record per concentrar-me en aspectes d'altre caire.

Pols i xafogor a Delhi

La capital va ser el primer i últim lloc que vaig visitar. Caòtica, bruta, sorollosa: no dubtaria a qualificar-la amb aquests tres adjectius, però també he d’admetre que l'he vista poc, i no hi vaig passar prou temps per conèixer-ne tots els racons interessants.
El que més em va cridar l’atenció era l’herència arquitectònica de l’època colonial i la barreja de modernitat amb tradició. Per exemple, el metro de Nova Delhi és el més modern que he vist en la vida, però en sortir al carrer em trobava de nou a l’Índia antiga, amb els carrers de terra, vaques i un munt de persones i objectes a tot arreu. La quantitat d’estímuls que rebia el meu cervell, i la xafogor de l’època humida de l’any en què estàvem, em cansaven molt i cada dia necessitava una migdiada per recuperar les forces.

En l'aspecte social també es notaven els contrastos. A Delhi vaig conèixer diversos paratges, com ara el gran dormitori de la classe mitjana alta, Noida, o l'antic i caòtic barri de Paharganj, ple de vaques, micos, pols, olors i andròmina de tot tipus. Un dia el meu oncle Rajiv, que viu en aquesta ciutat, em va convidar a sopar en un exclusiu i famós club de corresponsals estrangers en una part de la ciutat on hi ha ambaixades, hotels de cinc estrelles i cases imponents de gent de classe alta.
La gran diferència entre tots tres llocs em va recordar el meu viatge anterior a l’Argentina, encara que a Delhi hi havia molta més misèria. Per exemple, en diferents ocasions vaig veure persones dormint a la mitjana d'un carrer entre dos carrils per a cotxes. Em preguntava per quina raó la gent dormia d'aquesta manera: És que no hi havia cap altre lloc més segur i silenciós? També els afores de Delhi presentaven un aspecte miserable. Des del tren podia veure camps plens d’escombraries, rius que semblaven molt contaminats, i gent vivint al mig d'aquest paisatge gairebé apocalíptic en tendes de campanya o cases improvisades de palla i fang.

Hi havia molts indrets d'interès que no vaig poder veure, però sí que vaig visitar el modern temple hindú, Akshardham. En arribar-hi vaig haver de deixar la càmera i el telèfon mòbil, ja que no és permès prendre fotos dintre del recinte, aparentment per evitar atemptats terroristes. El temple em va semblar molt turístic, amb les cafeteries i botigues d'obsequis típics. A l'edifici central del temple, les pintures a les parets em van semblar força europeïtzades, o almenys tenien una forta influència d'art occidental. En general, Akshardham va defraudar una mica les meves expectatives, potser perquè és un temple molt modern, construït ja al segle XXI. Possiblement en el futur més llunyà obtindrà el mateix estatus que el Golden Temple dels sikhs a Amritsar o la mesquita Jama Masjid a Old Delhi. A vegades les obres mestres necessiten envellir per ser valorades.

Brak komentarzy:

Prześlij komentarz