środa, 16 maja 2018

La meravella mogola i el temple daurat: Agra i Amritsar

El Taj Mahal vist des dels jardins
El meu viatge per l’Índia va durar en total només divuit dies, realment poc temps per abastar un país tan gran i complex. Després de passar per Delhi, Varanasi, Nainital i Rishikesh, vaig anar un dia a Agra per veure el famós Taj Mahal, i cap a l’oest, al Panjab. Amb l’excepció de Varanasi, només vaig poder veure una part molt reduïda del nord-oest indi. Varanasi es troba ja més a prop de la part oriental del país, a una hora i mitja de Delhi amb avió, o a més de deu hores amb tren.

Una lliçó important que vaig aprendre durant el viatge va ser prendre-me’l amb molta calma. Primer de tot, perquè les distàncies són molt més grans que a Europa i el transport no sempre és eficient. Els trens són vells i lents, però gairebé tots disposen de llits per dormir-hi unes hores. L’excepció són els vagons de l'estàndard més baix, on la gent viatja força abarrotada en condicions penoses per tantes hores de trajecte. A part d’això, cal tenir en compte la temperatura i la humitat ambiental que, combinades amb la quantitat de sensacions que genera aquest món tan nou, produeixen un cansament bastant més gran que a Europa. A l’Índia no s'hauria de viatjar amb el ‘xip’ occidental, esperant visitar un munt de llocs en poc temps: si ho feu, us tornareu bojos. En la meva opinió, és molt més recomanable anar a poc a poc, prestant atenció a totes les coses noves que hi veureu.

L’obsessió de Xa Jahan

El Taj Mahal vist des d'un costat
Agra, a tres hores de viatge amb tren o cotxe de Delhi, és coneguda sobretot pel majestuós Taj Mahal, una de les set meravelles del món segons diverses llistes. El Taj Mahal és en realitat un imponent mausoleu construït per l’emperador mogol Xa Jahan al segle XVII en honor a la seva dona Mumtaz Mahal, morta en donar a llum el seu catorzè fill. Després de concloure’n la construcció, Xa Jahan, ja envellit i malalt, fou empresonat pel seu fill Aurangzeb en un fort proper per un conflicte dinàstic. Una llegenda diu que Xa Jahan passà els últims anys de la vida mirant el Taj Mahal nostàlgicament per la finestra, mentre una altra explica que només ho pogué fer gràcies a un reflex del mausoleu en el famós diamant Koh-i-Noor, actualment en possessió de la monarquia britànica.

Actualment la meravella de Xa Jahan és un dels monuments més coneguts i visitats del món, amb més de set milions de visitants a l’any 2014 segons la UNESCO. A l’entrada, com a tots els monuments indis, hi ha controls de seguretat molt estrictes. Una cosa que em va sorprendre era la gran diferència en el preu del tiquet d'entrada per a ciutadans indis i estrangers: Mil rupies - uns quinze euros - per a mi i només setanta - sobre un euro - per a la meva cosina índia, que igualment va haver d’ensenyar el seu document d’identitat. Volien comprovar que no fos una noia índia nascuda a l’estranger i sense passaport del país d’origen... De totes maneres, tampoc em sembla malament que hi hagi tanta diferència. Aquest preu no és gens exagerat per als turistes estrangers que volen veure un dels monuments més increïbles del planeta, mentre que per a la majoria dels indis seria totalment prohibitiu. A més, penseu que, a Barcelona, entrar a la Casa Batlló o a la Pedrera és encara més car...

Taj Mahal i els jardins
El mausoleu combina diversos estils arquitectònics, incloent l’indi i l’islàmic d’aquella època, que barrejava influències perses i turques. Aquell conjunt d'aportacions culturals va esdevenir un estil propi de l’imperi mogol: l’anomenada arquitectura mogola. Ja la porta principal, amb una quantitat de detalls ornamentals impressionant, fa goig de veure. A través del portal fosc ja es pot apreciar el mausoleu: just davant, a la distància d’uns dos-cents metres. S’hi nota l’obsessió de Xa Jahan amb la geometria, ja que gairebé tot el complex del Taj Mahal és perfectament simètric. En sortir de la foscor de portal, em vaig trobar l’immens jardí, amb les fonts i la piscina que em separaven del mausoleu. Havia somiat moltíssimes vegades amb aquest moment! La blancor perfecta del marbre del Taj Mahal contrastava amb l’intens verd del jardí, i fins i tot amb el gris del cel d’aquell dia. No puc dir gaire més, que parlin les imatges que aquí comparteixo amb vosaltres. Em vaig quedar enamorat del Taj Mahal i tota l’atmosfera de misticisme que l’envolta.

El traumàtic 1947

Després d’Agra, vaig emprendre l’últim viatge cap al nord-oest. Vaig anar primer cap al nord, a Haridwar, i des d’allà amb un tren nocturn al meu destí final, Amritsar. És una ciutat de gran importància per a la tercera religió en nombre de creients del país, el sikhisme, encara que no té la mateixa importància per a molts turistes estrangers. A la província índia del Panjab, el sikhs són la majoria, seguits dels hindús, mentre que els musulmans només sumen un u per cent i mig de la població de la província. Per explicar aquesta falta de creients de l’islam, hem de retrocedir a la partició de l’Índia a l’any 1947, quan el Panjab quedà dividit en dues parts, igual que Bengala a l’altra punta del país. En tots dos casos, una part fou assignada a l’Índia, mentre que l’altra, més gran, amb majoria musulmana i més poblada, al Pakistan. Unes dècades després, la part oriental de Bengala, que aleshores formava part del Pakistan, esdevingué Bangladesh. Tristament, la partició del país segons criteris de religió significà l'emigració massiva de milions de musulmans cap al Pakistan i de milions d’hindús i sikhs en direcció inversa. Fins al dia d’avui és el desplaçament forçós de població més gran de la història, amb més de catorze milions de refugiats. Durant els dies previs i posteriors a la partició, tots dos bàndols, desesperats i enrabiats per la forçada emigració, cometien autèntiques atrocitats. Segons diverses fonts, en els greus disturbis d’aquells dies, sobretot al Panjab i a Bengala, moriren entre un i dos milions de persones, mentre que milers de dones foren violades...

No sé si podreu imaginar la tristesa que sento en descriure aquella tragèdia que ha marcat per sempre el destí de tres pobles tan similars. Hi ha un documental de la BBC sobre la partició que, tot i oferir un punt de vista occidental, us podria donar una idea del gran drama d’aquells fets. A part, m’agradaria compartir uns articles de ‘The Guardian’ i ‘New York Times’ (en anglès) que també expliquen bé els traumàtics successos del 1947 i llurs conseqüències:


He explicat la partició de l’Índia perquè difícilment es pot parlar del Panjab sense tenir-la en compte. Una frontera va dividir una cultura per causa de les religions, causant violència entre veïns i separació entre amics d’infantesa. Avui el Panjab índi i el pakistanès segueixen molt semblants en molts aspectes, tot i que la dolorosa divisió continua molt present entre la població, i en la toponímia del país. Per donar-vos un exemple il·lustratiu, entre Firozpur a la part índia, i Kasur, a la part pakistanesa, hi ha dos pobles: Ganda Singh Wala, que pren el nom d’un home sikh, pertany al Pakistan, mentre que Gulam Hussain Wala, amb nom d’un home musulmà, forma part de l’Índia... Curiós, oi? A totes dues vores de la frontera es parla panjabi, s’escolta el bhangra i se segueixen tradicions panjabis, però, en canvi, els veïns ja no es parlen.

La reflexió màgica a Amritsar

La reflexió del temple daurat a les aigües
Malgrat tot aquell trauma, la vida a Amritsar segueix el seu camí. La ciutat es troba molt a prop del conegut punt fronterer a Wagah. A l’altra banda de la frontera, a només cinquanta-quatre kilòmetres, es troba la gegantina i antiga capital del Panjab, Lahore, amb més d’onze milions d’habitants.

Amritsar no semblava gaire diferent de les altres ciutats índies que havia vist a Uttar Pradesh i Uttarakhand fins que no vaig arribar al centre històric. Aquí el caos, la pols i els clots als carrers deixaven lloc a un urbanisme molt diferent. Al contrari d'aquelles ciutats, els carrers i les places estaven molt netes i ordenades. La gent també es comportava d’una manera diferent: els taxistes no insistien quan els deies que no necessitaves el servei, i els venedors esperaven que preguntessis abans d’acostar-se't. I si ja parlem de diferències culturals, fins i tot hi vam trobar un McDonald’s vegetarià, ja que la gran majoria dels sikhs i molts hindús no mengen carn.

És justament a Amritsar on ocorregué una tragèdia que fou el punt d'inflexió que inclinà l’opinió pública a favor de la independència del subcontinent indi: l’anomenada Massacre d’Amritsar. A l’any 1919, una manifestació pacífica als jardins de Jallianwala Bagh fou brutalment reprimida per l’exèrcit britànic. Els soldats havien envoltat els jardins i tancat totes les sortides. Quan van rebre l'ordre del coronel Reginald Dyer, comencaren a disparar i provocaren una massacre de 379 persones mortes i de més de mil dues-centes de ferides, segons les autoritats britàniques. Algunes altres fonts parlen de fins a mil morts. Lògicament, la Massacre d’Amritsar causà una onada d’indignació global, de manera que el parlament britànic es va veure obligat a destituir el coronel Dyer, mentre que el suport a la causa independentista dels indis creixia arreu del món. Avui els jardins de Jallianwala són un museu en homenatge als morts, i a Udham Singh, que a l’any 1941, a Anglaterra, assassinà el governador britànic del Panjab que havia permès aquella atrocitat dues dècades abans, Michael O’Dwyer. Jallianwala Bagh continua sent un commovedor símbol dels abusos de l’època colonial, mai no oblidats pels indis.

Sikhs armats descansen i admiren el seu sagrat temple
En qualsevol cas, la gran atracció d’Amritsar és el temple més sagrat del sikhisme, Sri Harmandir Sahib, també conegut com a Golden Temple (Temple daurat). Hi vaig anar per primera vegada a la una de la matinada. A l’entrada, tothom deixa les sabates als vestidors i es cobreix el cap amb un mocador o un turbant. Abans de trepitjar les rajoles blanques del temple, també cal rentar-se els peus. En travessar el portal, vaig sortir a una plaça de grans dimensions amb un estany artificial al centre. Al mig de l’estany es troba l’edifici central del temple, amb les parets cobertes d’or. En aquella hora nocturna, el temple, perfectament il·luminat, feia una impressió increïble. El reflex daurat a les aïgues de l'estany, i el silenci respectuós dels creients em van impactar de debò. Encara hi havia molta gent passejant entorn a l’aigua, i molts sikhs asseguts davant el portal d’entrada al llarg passadís que du al temple daurat. Jo també em vaig quedar assegut a la vora de l’estany, observant el temple durant més d’una hora, i sentint una mena d’inspiració que no havia experimentat mai. En el fons, sóc bastant agnòstic i no acostumo a creure en coses de natura espiritual, però en aquells moments sentia que hi havia alguna cosa sagrada en aquell lloc. Per molt bonic i valuós que sigui l’or de les parets del temple, no era això. Era la gran devoció de la comunitat sikh? O la història del temple, tantes vegades saquejat, destrossat i profanat?

Un langar al centre d'Amritsar
Jo crec que era tot plegat, però hi havia una altra cosa encara més impressionant que per mi és un exemple de generositat: els langars, o cantines en les quals els sikhs reparteixen menjar de forma totalment gratuïta a tothom el que vulgui. A Sri Harmandir Sahib cada dia hi mengen més de seixanta mil persones! Hi ha gairebé tres milers de voluntaris que treballen per a la comunitat repartint menjar i aigua, cuinant, rentant els plats i el terra del temple... A part dels langars, cada nit centenars de persones dormen al recinte, al terra, sigui perquè no han trobat allotjament o simplement perquè volen dormir en un lloc sagrat. Em va emocionar molt aquella atmosfera i tradició. Sense cap dubte, Sri Harmandir Sahib és un lloc molt especial, en la meva opinió comparable amb el Taj Mahal i d’altres meravelles del món.

Estic segur que recordaré per sempre Amritsar, el temple i la increïble generositat dels sikhs. Abans de viatjar-hi, tenia dubtes si valia la pena passar tota la nit al tren per veure una ciutat relativament poc coneguda. Però us asseguro que la reflexió del temple a l’aigua i la meva pròpia reflexió sobre aquella atmosfera màgica em van ensenyar moltes coses valuoses.

Era l’últim capítol del meu viatge abans de tornar a Delhi i passar-hi uns dies de descans. Em vaig quedar amb moltes ganes de conèixer millor el país dels meus avantpassats, tan gran i tan divers culturalment. Aviat hi tornaré per aprendre'n més coses i seguir escrivint, amb l’esperança d’oferir un punt de vista diferent als ja coneguts. També em fa il·lusió tornar després a Catalunya, espero que canviat: amb sort, una mica més tranquil...

Més fotos d'Agra i Amritsar:
Un tren a l'estació de Haridwar

No hi vaig entrar però em va encantar la idea!

Gent dormint al terra als passadissos del temple daurat

Els passadissos del temple daurat: A les parets hi ha làpides de creients morts

L'edifici central de Sri Harmandir Sahib, al mig de l'estany

Sri Harmandir Sahib durant el dia: El temple i el passadís

Els milers de plats del langar i els voluntaris que els renten i reparteixen menjar

El pou dels màrtirs: Aquí van morir ofegats més de 120 manifestants durant la Massacre d'Amritsar...

Jallianwala Bagh: El retrat d'Udham Singh, l'assassí del ex-governador britànic del Panjab, Michael O'Dwyer

Jallianwala Bagh: Un quadre que representa la Massacre d'Amritsar

El majestuós edifici del temple daurat al vespre i la seva reflexió a l'aigua...

Gent dormint al terra dintre del Sri Harmandir Sahib

El temple daurat i el passadís que du a l'interior

El 'holy dip' dels creients: La gent es banya a les aïgues de l'estany per rebre benedicció

Jallianwala Bagh: Figures de soldats fetes d'uns arbustos


czwartek, 12 kwietnia 2018

Uttarakhand: La terra dels déus

El pont de Laxman Jhula (Jonk)
La província de Uttarakhand és coneguda com a Devbhumi, que vol dir “la terra dels déus”, nom que és degut al gran nombre de temples i llocs de peregrinació hindús que hi ha. Però Uttarakhand és un estat molt divers, amb una important població musulmana, i bastants sikhs. És famós sobretot per la capital mundial del ioga, Rishikesh, i el Himàlaia, amb el segon cim més alt del país, Nanda Devi (7816 metres sobre el nivell del mar). També és conegut pel parc més antic del subcontinent indi, el Jim Corbett National Park.

El primer lloc que vaig visitar va ser Nainital, al nord-est de la capital del país. El viatge en cotxe des de Delhi va ser molt llarg, possiblement unes vuit hores, i unes nou de tornada. A Haldwani, vam començar l’escalada per l’estreta carretera cap a Nainital, que es troba a dos mil metres sobre el nivell del mar. La raó per emprendre aquell viatge era conèixer un indret on el meu pare havia estudiat els estudis primaris fa més de cinquanta anys. Nainital deu haver canviat molt, però, com d’altres ciutats d’Uttarakhand, és petita i tranquil·la. En comparació amb Delhi, és sens cap dubte molt acollidora. És una ciutat construïda al voltant del menut llac de Nainital, la qual cosa fa que es pugui veure pràcticament tota la ciutat des de qualsevol banda.

Només calen dos dies a Nainital per conèixer-la sencera, tot i que si busquem la tan preuada tranquil·litat, potser val la pena quedar-s’hi més temps, o fer-la servir com a base per a excursions a les muntanyes elevades de l'Himàlaia que comencen més cap al nord. Amb bon temps, des d’una de les muntanyes que envolten Nainital, s’hauria de poder veure Nanda Devi i d’altres pics del ‘sostre del món’. Jo, per desgràcia, no vaig tenir la sort de veure’ls perquè hi vaig anar a l’època del Monsó, amb pluges molt intenses i núvols tan densos que semblaven impenetrables. De totes maneres, em vaig fixar en el punt que m’havien assenyalat i vaig veure la majestuosa Nanda Devi en la meva imaginació, coberta de neu, amb els núvols rendint-li homenatge als peus.

El mateix pont de Laxman Jhula des de la meva cafeteria favorita
Descans i ioga a Rishikesh

Rishikesh es troba a només tres-cents metres sobre el nivell del mar i és on comencen les muntanyes altes. En comparació amb Nainital, aquí hi ha molta més activitat de tot tipus. Com he esmentat més amunt, és considerada la capital mundial del ioga, igual que Mysore, al sud del país. La ciutat de Rishikesh és més gran i més turística, i en comptes de llac, té un riu: el mateix Ganges, encara molt jove i impulsiu, tan diferent del que havia vist a Varanasi, el moviment de l’aigua del qual era tan lent que era gairebé imperceptible. A Rishikesh la gent també es banyava a les seves aigües verdoses, però sempre agafats d’unes sogues gruixudes perquè el riu sagrat no se’ls emportés cap avall.

El lloc on hi ha la majoria dels àixrams (ashrams) i centres de ioga és el poble de Jonk que es troba més cap al nord de Rishikesh. En les religions del subcontinent indi, un àixram és una espècie d’ermita espiritual o monestir, on la gent segueix un particular camí espiritual sota la guia d’uns mestres. Les pràctiques espirituals inclouen, per exemple, el ioga o la música clàssica índia.

La vista del poble de Jonk des del pont
Precisament, gràcies al ioga, tan popular arreu del món, Jonk i Rishikesh s'omplen de turistes, sobretot d’Europa i d'Amèrica del Nord. Els bars i restaurants estan ben adaptats al gust ‘occidental’. N’hi ha força que serveixen cuina europea o la de l’Orient Mitjà, i que posen música més comercial per complaure els estrangers. Tot i que Rishikesh és una ciutat amb un caràcter fortament turístic i comercial, es fa agradable passar-hi uns dies com a parèntesi en un viatge tan intens com el meu. M’agradava molt mirar el Ganges des d’una cafeteria, mentre prenia un té chai i llegia un llibre. Amb les pluges del Monsó, les muntanyes que envolten Jonk es quedaven cobertes de boira, i tot plegat feia una impressió de misticitat. Alhora, també hi vaig poder descansar de la calor de l’Uttar Pradesh (Delhi, Varanasi), on el termòmetre assolia valors superiors als trenta-i-cinc graus cada dia.

Als carrers de Jonk es veien mantes vaques i bandars, micos bastant petits però molt atrevits i agressius: sovint entren a les llars per robar tot el que poden, o mosseguen i esgarrapen la gent al carrer. Alguns policies i d’altres persones locals portaven pals per defensar-se’n, però els bandars anaven en grups per fer de les seves, i jo personalment preferia no apropar-m’hi gaire. Hi havia un altre tipus de primat, més gran i molt més tranquil, de cara negra: el colobí, o langúr. Diverses persones em van explicar que en moltes llars del país, els colobins són llogats i utilitzats per espantar els seus ‘cosins’ més petits i descarats, que els temen. Com vaig aprendre, a l’Índia, la coexistència dels humans amb els altres animals és força problemàtica i plena de conflictes.

Un bandar petit amb la seva mare
Els dies a Jonk passaven lentament, amb exercicis de ioga de bon matí, te i lectura de llibres en una cafeteria cèntrica, i una altra hora de ioga a la tarda. La pràctica era bastant intensa, i notava la fatiga als músculs, però m’ho passava molt bé. A la nit, anava a sopar a la mateixa cafeteria on passava els matins. El terra era cobert amb mantes i les taules eren baixetes i fetes de palets. Com és típic en molts locals de Rishikesh, no hi havia cadires i la gent seia directament al terra. En aquelles hores, la cafeteria del costat, amb un estil més ‘occidental’, estava molt més plena, amb activitats com ara karaoke i concerts de música més o menys coneguda internacionalment. Però, a mi, em venia de gust passar els vespres a la cafeteria més buida i més tranquil·la, potser perquè no anava a Rishikesh a trobar el que ja conec d’Europa, sinó per aprendre coses noves.

De fet, em sembla que n’hi vaig aprendre algunes. Potser la més important era entendre que quan la gent diu que l’Índia és un país de molts contrastos, es refereix a pràcticament tot. Sens dubte, el primer que se’ns acut quan ho pensem és el contrast entre la riquesa i la pobresa material, i possiblement també la gran varietat de cultures, llengües i religions que hi conviuen. De totes maneres, a Rishikesh vaig entendre que aquells contrastos són potser encara més aguts en les persones. Per exemple, hi vaig conèixer gent amb una innocència i humilitat que mai no havia vist a Europa, i que em despertaven moltes emocions positives. Sentia molta tendresa per aquelles persones que, amb la seva senzilla sinceritat, aconseguien que baixés la guàrdia, que a Europa em protegeix de el sarcasme i el cinisme. Aquí era innecessària, i això em feia sentir emocionalment molt alliberat, connectat amb una espècie de felicitat que feia temps que havia oblidat.

Figura del déu Hanuman en un dels temples de Jonk
Però també recordava les mirades agressives i lascives que molts homes, sobretot quan anaven en grup, llançaven a la meva amiga. Un dia, a Rishikesh, fins i tot ella va tenir una experiència d’assetjament molt desagradable, que no detallaré en aquest text per motius obvis. Això no vol dir que els homes indis siguin molt més masclistes i agressius que els europeus. Segurament la combinació del patriarcat indi amb el sexisme occidental, amb la seva manera de cosificar les dones, no els ha fet gaire bé. Només cal comparar els vídeos musicals indis de fa trenta anys amb els actuals, per entendre que les imatges de les noies mig despullades ballant entorn a un home - que sembla un proxeneta tret de vídeos de gangsta rap dels Estats Units - no vénen de la cultura índia, sinó de l'occidental. Què vull dir amb tot això? Doncs volia animar els pocs que ho llegiu a no treure conclusions simplistes sobre un tema molt complex, en el qual es barregen conceptes clau com ara el patriarcat o el colonialisme cultural.

De totes maneres, he d’admetre que l’Índia potser no és el millor país perquè una dona viatgi sola. No hauria de ser així enlloc, però millor anar amb peus de plom per evitar experiències negatives que no desitjo a ningú. Ho escric des de la preocupació, encara que la consciència política em suggereix un consell diferent: Aneu-hi soles o acompanyades, en teniu tot el dret. El teniu i jo no sóc ningú per aconsellar-vos, però sisplau cuideu-vos!

Per acabar aquest text en una nota més positiva, m’agradaria compartir amb vosaltres una preciosa música religiosa hindú, que sempre em fa pensar en Rishikesh: “Prabhujee”, una oració al gran esperit, déu, natura o amor, segons la traducció del títol. Espero que us agradi:



Més fotos de Nainital i Rishikesh (Jonk):

El llac de Nainital


La mesquita de Nainital


El llac de Nainital vist des d'una altura de 2300 metres sobre el nivell del mar


Una enganxina en un taxi de Nainital. A veure que diuen les meves amigues feministes...


La "platja" a la vora del llac de Nainital: Nois jugant a futbol.


La mesquita de Nainital


L'església de Nainital


Més vistes des de la meva cafeteria favorita a Jonk: El pont de Laxman Jhula


Un colobí, aquí conegut com a langúr


Més vistes des de la meva cafeteria favorita a Jonk: El poble de l'altra banda del riu


Figures a la vora del riu Ganges a Jonk


Un grup de colobins


Un dels nombrosos àixrams a Jonk